Per Pau F. Torregrossa i Coloma, amb motiu del Taller de feminismes per a homes organitzat pel Tirant i impartit per Joan Sanfélix.
En entrar a l’edifici de l’Octubre em vaig quedar uns segons mirant el sostre de vidre.
Ma a la butxaca, agafe el mòbil i recerque l’angle que m’agrade per fotografiar-lo. Una mena d’escultura penja del centre. Bo no se si penja o més aïna s’enlaira des del terra, s’enfila cap amunt com si volgués travessar el vidre.
Moltes vegades LES he escoltades parlar d’un sostre de vidre que no s’acaba de trencar. D’una mena de fita invisible que no és (encara) possible superar. Les he escoltades. Tots les venim escoltant darrerament amb cada vegada més i millors arguments per exigir una IGUALTAT que no arriba.
Ens havíem apuntat a un taller de feminisme per a homes. I allà estàvem fumant un darrer cigarret a la terrassa abans d’entrar a la sala. Cap sorpresa: tot homes. La sala, vora el sostre de vidre, havia de romandre en penombra per la calor de València. Una calor que fa eixir de totes les andrones una flaire ben coneguda i molt desagradable: olor de ciutat plana travessada per séquies amagades i clavegueres que es poden transitar.
Entre el subsòl i el sostre van els meus pensaments mentre mire tímidament els companys del taller: Homes, tots homes. Diferents, acalorats tots (això si) estem allà fent aproximadament el mateix: esperar mentre ens mirem.
Primera conclusió del taller abans que comence: cap mirada és igual que una altra. Almenys la meua no ho és. Alguns homes mirem a altres homes d’una manera en la qual altres homes no miren els seus iguals masculins. Això és així i serà.
Una vegada vaig escoltar una frase que em va colpir i que ja he fet meua: un home d’una edat madura escoltava un altre més jove explicar-se amb bons arguments i una didàctica meravellosa i va dir entre dents: «- Tan de bo el nostre orgull no ens impedesca aprendre d’un home més jove». Ens demanen que ens presentem i que diguem breument què fem allà. APRENDRE és la meua resposta. Buscar en el discurs feminista un llum que m’ajude a comprendre millor el món en el qual visc. – I què fa un d’un poble tan menut del sud a València un dijous calorós de juliol?.
Segona conclusió: Sí, és cert. Hi ha tot un món de premises supremacistesen les coses que diem, en com ens relacionem les persones. Sí, és cert: fins i tot en una apreciació sense cap importància podem fer sentir els altres com a inferiors. No hi ha cap malícia en la frase però darrere hi ha un posicionament de SUPERIORITAT interioritzat. Els de poble venen a la ciutat. Els del sud pugen al centre del món: la capital. El mateix concepte «ciutat capital» (que ningú no discuteix) ja és en sí mateix un concepte supremacista… però ningú sembla adonar-se.
En el mateix acte de presentació ens avenim a dir quina és la nostra formació i… (torna la burra a l’era) novament ens descobrim categoritzant els nostres companys de taller entre títols universitaris (o la seva absència) procedències forànies (o aborígens) i demanant disculpes per usar aquesta o aquella llengua.
Tercera conclusió: tenim els verbs, els noms, els cervells i les postures viciades per milers de posicionaments ideològics que categoritzen en inferior o superior, més o menys adequat, millor o pitjor segons qui sigues, d’on vingues, què i com parles… LES DESIGUALTATS, de moment, van guanyant la partida.
I ara ve lo bo. Amb una actitud d’escoltar, amb una humilitat autoimposada que vol situar-se en mode aprenentatge (difícil per a qui, com jo, es dedica a ensenyar) és el moment d’escoltar, pensar allò que arriba, deixar fer, deixar-se interpel·lar.
Les he sentides dir moltes vegades que no ens relacionem com a iguals. Que el masclisme està molt més estès i molt més «al moll de l’os» del que ens imaginem. I ara, per primera vegada en ma vida experimente una sensació: La de mirar als ulls dels meus companys de taller i descobrir un desig sincer de desprendre’s de la càrrega enorme d’una educació masclista.
Qui parla és un xicon templat, sabut, avesat a parlar en públic i parla amb un respecte als presents i a LES absents que qui escolta (jo) no té costum de veure sovint en ambients diguem-ne «acadèmics». Quan elles no estan davant, sempre sol haver qui es lleva la màscara i diu barbaritats naturalitzades entre homes, que es diuen com una mena d’alliberament davant uns usos socials que ja no veuen «correctes» els comentaris masclistes. Cap dels entorns en els quals em moc són «búnquers de masclistes recalcitrants», però veladament, en to de rialles compartides o de comentaris diríem «masclistes de baixa intensitat» es revela massa sovint que portem tots el pes del patriarcat masclista a les nostres motxilles.
Quarta conclusió: en açò del masclisme (com en tantes coses de la vida) hi ha nivells. Precisament els homes que ens hem aplegat allà sembla que podríem situar-nos en un «nivell ben encaminat», és a dir, en posició d’evolució positiva cap a un nou model de relacions entre nosaltres i amb les dones en el qual ens tractem com a iguals.
Però està difícil. Descobrim que les nostres posicions privilegiades d’homes, formats, amb accés a experiències culturalment interessants, europeus, blancs, sense massa problemes per menjar i dormir i viure còmodament; ens dificulten descobrir que en les nostres actituds, llenguatge, posicionament davant els i LES altres hi ha «traces» de superioritat, de masclisme, d’etnocentrisme, d’imperialisme i de tantes coses de les quals ens hi voldríem desprendre. Que si, que no està fàcil… que detectar on és la ferida ja és bona cosa per començar a pensar com curar-la.
Cinquena conclusió: un nou model de relacions entre persones és necessari. I encara podem dir més: no podem ajornar-lo més. Perquè el model en el qual hem estat criats: heteropatriarcal, supremacista i masclista ens reballa víctimes als peus cada hora, ací i allà. Perquè la lluita feminista té víctimes a cada pas i els tots els passos lents que donem ja estan mullats en sang.
Reflexionem junts sobre els conceptes sobre els quals se sustenta el model de masculinitat tradicional (Risc, Dominació, Força, Agressivitat, Sexualitat activa, Comptetitivitat, Autosuficiència, Violència, Espai Públic). Mirem els models de «mascle» que la societat capitalista-consumista ens proposa i fem una rialla… Almenys a mi em toca riure, perquè sent home, mascul·lí i singular (com els meus companys de taller) tinc una peculiaritat que no amague a la resta. Una peculiaritat que posa a prova els prejudicis d’alguns en vore que obric un ventall gran i blau i em faig aire exageradament (estic fregit de calor, què vols?). I és que (això és aixina) els models presentats com a «summum de masculinitat» per la propaganda dels poders sustentadors de l’heteropatriarcat masclista a mi no emvalen (igual) com a home homosexual. Són models que es presenten a l’imaginari gai, clar que si, però ja podreu resoldre que sols són vàlids per a determinat model d’home homosexual que vol «no semblar homosexual». (però això és una altra història que no ve al cas… o si?)
I arribem al centre del taller: ens fiquem unes màscares i ens plantem, ens «llegim les vergonyes» Hem estat capaços (no sense dificultat) d’escriure els nostres «micro» o «macro» masclismes reconeguts i d’enfrontar-nos per uns segons a ells. I busquem en les paraules de JOAN SANFÈLIX idees per construir NOVES MASCULINITATS IGUALITÀRIES. Ens parla d’entrar en processos personals i col·lectius que redefinesquen les nostres maneres de relacionar-nos, com a homes, pares, persones que tenen davant altres persones de les quals s’ha de tenir cura. Canvis en els grups d’iguals i en l’ús del llenguatge, en les relacions de parella i la sexualitat, en l’àmbit domèstic.
Acabem. Ara no baixem en l’ascensor. Un esglaó darrere un altre fins arribar baix. Pas a pas, sentint que com més avall més fresc, millor. Saludem algun conegut, ens acomiadem. Solventem fraternalment una avinentesa econòmica d’un bon amic que ha oblidat la cartera a casa i marxem per la ciutat a buscar els cotxes. S’ha fet tard i hem de tornar al sud. A eixe sud que la capital ignora, mitifica, menysprea i no fa res per descobrir i apreciar. De camí al cotxe se’m va la mirada darrere d’un ciclista i en retornar, em trobe amb els ulls d’una xica que, com jo, no suporta la calor i, com jo, s’estira la samarreta per desapegar-se-la del cos, dels pits, de l’esquena. Una mirada solidària: dues persones que desitgen el mateix: que tot al voltant canvie, es capgire, que cesse l’hostilitat de la ciutat i els cossos i les mirades i bufe un vent net i fresc. Per un moment ella i jo som iguals i desitgem el mateix… i això fa que tot estiga be… per un moment.
