Per Víctor Martínez
La Declaració Valencianista de 1918 tenia un seguit de bases que, en actualitzar-les, encara ens podrien servir. Parlar de raça valenciana com ho fa el text està desfasat cent anys després, però el sentit llavors feia referència al que hui en dia a la nostra tradició valencianista anomenem «poble», i que internacionalment es coneix com a ètnia: som un col·lectiu definit per la història de les fronteres que habitem, amb uns trets culturals propis i, sobretot, la voluntat de definir-nos –des de fa segles– com a valencians, com a quelcom diferent als nostres veïns terra endins i mar enllà.
L’altra qüestió és que fa cent anys no existia cap tipus d’autonomia i que, a pesar de les limitacions de la que tenim actualment, o potser per això mateix, caldria que les bases d’una nova Declaració Valencianista es plantejaren anar més enllà i parlar de la sobirania plena, d’un estat propi. Fins i tot des d’un punt de vista federalista, l’única manera –atesa la nostra experiència en el segle passat– d’articular una possible federació siga de l’àmbit que siga (espanyola, ibèrica, dels països catalans, aragonesa, occitana, europea, mediterrània…) és fer-ho des del tu a tu que implica ser sobirà. D’altra manera, els valencians partiríem sempre des d’una posició subordinada que per la seua pròpia natura anul·la la idea mateixa de federació. L’experiència autonòmica dels quaranta darrers anys de viure a l’Estado más descentralizado del mundo™ ens demostra que el repartiment de cartes controlat per Madrid sempre afavoreix la banca. Per això crec que la nova declaració ha d’incloure com a marc la idea que el País Valencià és una societat colonitzada. Afirmació que desenvoluparé tot seguit.
És agosarat, o almenys així es considera, parlar de colonització en el nostre context europeu. Tradicionalment, des de la fi de la Segona Guerra Mundial, «colònies» només ho són els territoris que l’ONU declara com a tals per mitjà del Comité de Descolonització. Però això planteja el problema en termes polítics i no objectius des d’un punt de vista intel·lectual. De fet, què és una colònia? És el mateix els Estats Units que Indonèsia o l’Algèria francesa?
Tots coneixem la Revolució Americana i com les Tretze Colònies s’alçaren contra la tirania anglesa i formaren el primer estat modern –supervivent– i deixaren de ser una colònia anglesa per a passar a ser sobirans, estaven «colonitzats». Però no són ells els colons i els qui iniciaren una expansió terra endins sotmetent, exterminant i subordinant els pobles originaris d’aquelles terres? Això no lleva que foren una colònia i estigueren sotmesos a uns interessos que arribat un punt no foren els seus. Indonèsia és un estat format pel colonialisme holandés, no existiria si no haguera sigut per eixe fet, eren un grup gran d’illes amb molts regnes i tribus diferents, practicants de diverses religions, cultures i llengües. De fet, el que coneixem com a indonesi, el bahasa, és la llengua franca que afavoriren els holandesos i que s’ha acabat estenent arreu. Indonèsia era una colònia on, a diferència dels EUA, la població blanca era minoritària, ocupava els càrrecs més alts de l’administració colonial per a controlar el territori i els recursos. I Algèria queda un poc entre els dos casos, ja que els francesos afavoriren la colonització directa en enviar gent des de la França metropolitana a viure-hi, desplaçant la població nativa i culturitzant-la, però no arribaren mai a ser la majoria de població a tot el territori, ni ells ni els algerians afrancesats, els anomenats evolués.
Com es pot veure, una colònia poden ser moltes coses i casos diferents. De fet, hi ha tants colonialismes com colònies hi ha perquè els primers venen d’un context determinat i alhora sempre requereixen adaptar-se a les circumstàncies del lloc on es desenvolupen. Així i tot, podem establir una base mínima de què és una colònia. Segons l’Oxford English Dictionary, el colonialisme és simplement la conquesta i el control del territori i els béns d’altres pobles per un altre. Per tant, podem dir que una colònia és tot territori controlat per un altre poble que subordina el «nadiu» d’eixe territori. És, al meu parer, el cas del poble valencià i el marc on té lloc tota la nostra vida política.
Històricament, fórem conquerits i annexionats a Castella fa tres-cents anys, amb la «mala sort» que en formàvem part, d’eixa gran Castella, quan comença la revolució liberal en el xix que donaria lloc a Espanya, i se’ns en considera part fundacional. Importa ben poc que ja fa tres-cents anys, i durant tot aquest període, s’encetaren un seguit de mesures destinades al control efectiu del territori, entre elles l’assimilació cultural. Al cap i a la fi, és més fàcil que una persona se senta part d’un projecte si parla la mateixa llengua que els qui el dirigeixen.
D’altra banda, es pot discutir molt sobre què et fa nadiu d’un lloc o que no, més en l’època del món (presumptament) sense fronteres i de la multiculturalitat (mercantilitzada en la majoria dels casos): en definitiva, què ens fa ser valencians? Adés he indicat que la voluntat de ser, i està demostrat que, almenys des de fa set segles, bamba per casa nostra, adaptant-se a cada context sociopolític que hem viscut. No és el mateix com s’entenia un valencià a ell mateix en el segle xv que com s’entén hom en el xxi, però entre els dos hi ha un fil narratiu, un discurs, si se vol, en el qual canviant alguns dels elements sempre ha mantingut el «jo/nosaltres» valencià. Com passa en qualsevol altra comunitat humana al món, projectem al passat el nostre ascendent col·lectiu. Per això la voluntat de ser, el «som valencians», no implica una herència de sang, és una qüestió cultural amb uns ítems que estan oberts per a tothom, independentment del lloc d’on haja vingut, d’on siguen els pares o els avantpassats.
Aquest jo, però, està en perill, atesa la política espanyola d’assimilació forçada que es du a terme amb més o menys fortuna des de fa dos-cents anys, quan Espanya començà a caminar com a estat-nació. Així doncs, la identitat valenciana està molt intervinguda per l’espanyola (fins i tot la identitat valenciana enfrontada a aquesta darrera, està necessàriament definida en molts aspectes per la identitat a la qual s’enfronta), i la majoria de la gent les entén com a compatibles. La qüestió és que l’estat no ho veu així i avança cada dia més en l’espanyolització fins a aconseguir que valencià signifique poc més que ser de Vallecas. Igualment, la falsa igualtat de «valenciano y español» esdevé un punt de partida necessari a l’hora de desenvolupar estratègies que el puguen combatre.
Recapitulant, encara som un altre poble pels nostres avatars històrics i identitaris, i fórem annexionats per la força a aquells que exerceixen la sobirania sobre el nostre territori. En Societat anònima: els valencians, els diners i la política, Vicent Flor fa un repàs a tot l’aspecte material que implica el control per part d’Espanya de la nostra terra. La manca d’inversions en infraestructures respecte del nostre pes en el PIB o les nostres necessitats econòmiques, el fet de no tindre pes polític ni tant sols proporcionalment al nostre pes demogràfic, el finançament (cas únic a Europa de regió pobra que aporta com una rica, i a la vegada un argument clàssic a l’hora de definir una colònia)… En definitiva, un territori subaltern. A tall d’exemple, igual que a Sierra Leone l’únic tren que feren els anglesos existia per a connectar les plantacions de cacau de l’interior del país amb la costa perquè era l’interés que la colònia tenia per a la metròpoli, comença a fer feredat quan s’estableixen línies paral·leles entre el model d’infraestructures que a tots els nivells ens deixa Espanya al nostre país i el model econòmic fonamentat en els servicis que pivoten en un turisme massiu i barat depredador del territori i altament extractiu socialment i en rendes per al conjunt dels valencians.
No passaria res si pagàrem una autovia com l’AP-7 per a anar a tres pobles de distància, si les rendes derivades de l’ús es reinvertiren en nosaltres. Però lluny d’això, el manteniment durant dècades de la concessió serveix com una manera d’extraure rendes a una població que no en té cap altra alternativa més que utilitzar la dita infraestructura en la seua vida diària. Rendes que se’n van cap a un Íbex35 molt difícil de deslligar de l’alt funcionariat de l’Estat i els Grandes d’España, hereus dels qui guanyaren les guerres de fa tres-cents i huitanta anys.
Però aquestes condicions materials també tenen el reflex en el món de les idees. Quan es parla de colonialisme tots tenim al cap les imatges de les conquestes, la brutalitat dels colonitzadors… Fins i tot a Europa, on els irlandesos parlen sense ambages de la seua relació amb el Regne Unit com a relació colonial (recordem el Bloody Sunday). Violència física de la qual hem sigut víctimes, a vegades de manera oberta i generalitzada, i des de fa unes dècades d’una manera més subtil (amb l’ús de l’extrema dreta i la impunitat que té com a ferramenta de control social). Però voldria mirar l’altre aspecte, la violència epistèmica, que és també pròpia d’aquestes situacions. Justament fa uns dies apareixia la denúncia d’una metgessa que s’havia negat a atendre una pacient perquè li havia parlat en valencià; en l’anamnesi apuntà «No habla español». No és un cas aïllat, és, si es vol un de més extrem, i recorda aquells bons temps de l’alt imperialisme quan el fet de ser negre, o seguint amb el cas dels irlandesos, parlar gaèlic era la mostra física d’un estat patològic i de retard a una jerarquia racial. A l’Estat espanyol, la construcció del «jo» nacional es fa amb la base castellana com a model i sempre respecte a uns «altres». Els «altres» són de fora de les fronteres del mateix estat, però també interns, cosa que produeix un mecanisme d’etnització que s’activa sobretot de manera lingüística. Allò ètnicament espanyol a Espanya és allò que parla espanyol/castellà, si no parla espanyol boten les alarmes i apareix una altra ètnia que es troba en una jerarquia inferior. Un francés i un anglés poden ser uns altres rivals, però no deixen de ser iguals en el «joc», però quan un valencià parla valencià s’evidencia com a una altra cosa que allò espanyol no pot permetre i que ràpidament és situat en una jerarquia rígida en la qual qui està per damunt ha de marcar-se clarament com a dominant. Per això, les mencions a la mala educació d’aquell que no canvia de llengua davant d’un castellanoparlant, o la mala educació que suposa intentar fer vida en valencià, etc. Si Fanon parlava de Pells negres, màscares blanques, a casa nostra podem parlar de «llengües valencianes, paraules castellanes», una cosa més fàcil a fer que canviar-se el color de la pell, però que amaga el mateix mecanisme de jerarquització. Si la cultura valenciana no és acceptada com a igual per l’espanyola, i automàticament és situada per sota de l’espanyola quan és manifestada, és simple i clarament perquè per als espanyols –per al concepte que els defineix com a tal– els valencians són un poble inferior, i la inferioritat naix d’un procés històric de dominació que podem definir clarament com a colonial.
Aquesta violència epistèmica que ens situa culturalment en una situació subalterna a l’Estat espanyol i la subalternitat econòmica, política i social, demostrada per Flor en el treball que he esmentat més amunt, són simplement dues cares de la mateixa moneda. Que Castelló de la Ribera no puga ser Castelló de la Ribera i es veja obligat a anomenar-se Villanueva de Castellón està íntimament relacionat amb el fet que un mateix habitant castellonenc reba cinc-cents euros menys de finançament que una persona que viu a Cantàbria que no té tampoc el problema de no poder anomenar el seu poble amb el nom de la seua elecció. I la relació entre una cosa i altra és típica de situacions colonials, per això amb més o menys fortuna, he intentat explicar per què crec que la Nova Declaració Valencianista hauria d’incloure aquest concepte a l’hora de parlar de la relació dels valencians amb Espanya. Perquè si honestament es vol examinar i fer valencianisme, que no és altra cosa que fer política per als valencians, trobe que aquest prisma és ineludible. Entenc la sorpresa inicial que puga causar, però entenc també que té dos avantatges: el primer, que situa millor el terreny de joc i proporciona unes eines d’anàlisi que il·luminen més la realitat que la perplexitat en la qual sovint ens hem mogut; l’altre, que políticament, i ben explicat, és molt mobilitzador.