Per Joan Alfred Martínez i Seguí
Davant d’un revifat i agressiu neocentralisme espanyolista, a un actor fins ara voluntàriament secundari, com és el poble valencià, li vindria bé replantejar-se la posició subordinada que té en l’àmbit polític, empobridora pel que fa a l’economia i despersonalitzadora en allò identitari. Posició de llarga durada històrica a l’època contemporània que prové dels efectes causats per l’hegemònic regionalisme sucursalista.
Ja apaivagat el conflicte identitari de dècades passades, cal, això sí, mantindre viva la memòria amarga de la convulsa transició democràtica valenciana; camp d’actuació d’un franquisme sociològic violent i impune i d’un maximalisme pancatalanista ja superat per un valencianisme cívic i moderat que ha paït, en gran mesura, l’herència intel·lectual de Joan Fuster, molt important, per altre costat, per a la modernització del país.
En el moment històric actual el que seria bo per tal de dotar d’un major grau de cohesió identitària aquesta Comunidad amb escàs sentiment de comunitat de sentit i de vida seria transformar el valencianisme en un marc comú de valors compartits per la gran majoria de valencians i, transversalment, pel nombre més ampli de forces polítiques nostrades. I això des d’una pluralitat de matisos que, desbordant extensament l’estricte discurs nacionalista valencià, poguera també plasmar-se en termes federalistes o d’un autonomisme molt més aprofundit que l’actual.
Un nou paradigma valencianista en el qual s’ultrapassara l’autonomisme purament formal i de forta empremta provincial, i es convertira en una nova narració del país ben assentada alhora sobre dos pilars imprescindibles i integrats: el demos i l’etnos. Ço és, la voluntat democràtica i la identitat històrica, la qual, com ha demostrat la postmodernitat, no és prepolítica o essencialista, sinó raonable i en construcció permanent. Sens dubte, en aquest sentit, l’ús de les ètiques dialògiques i de l’hermenèutica com a instrument de debat públic proporcionat per la filosofia moral i política actual, permetria aconseguir el desitjat enfortiment del teixit de la societat civil valenciana, així com també fonamentar millor el dret de lliure decisió de la comunitat política que formem els valencians a partir de la constitució històrica del nostre sistema polític. Una constitució històrica –hereua de l’època foral del Regne de València, truncada per la nova planta borbònica i restablida per mitjà de l’autogovern autonòmic reconegut per la Constitució espanyola de 1978 amb els antecedents fracassats de la Segona República– que ens atorga entitat com a subjecte polític i jurídic. Però que, tot i poder-se deduir de la denominació «nacionalitat històrica» present en l’Estatut vigent, ens és reiteradament negada pel discurs polític oficial a Espanya, el qual la reserva, mitjançant una interpretació constitucional restringida, a Catalunya, el País Basc i Galícia.
Al capdavall, des d’una reforçada perspectiva politicoinstitucional, pareix que la via del federalisme i de la reivindicació dels drets històrics del poble valencià podria complementar i auxiliar ben bé la defallida voluntat col·lectiva nostrada a l’hora de bastir un nou argumentari potent que ens permeta no sols comprendre’ns més bé a nosaltres mateixos com a comunitat humana en el segle xxi, sinó també buscar una relació més constructiva, en tensió constant, amb el conjunt de pobles hispànics i europeus, cridats, inevitablement, a una convivència en comú cada volta més estreta.
