El Tirant manifesta el seu posicionament en contra de la sentència del TSJCV que anul·la onze articles del Decret 61/2017 de la Generalitat Valenciana per a la regulació de l’ús del valencià en l’Administració pública valenciana. La resolució del Tribunal Superior de Justícia valencià suposa un pas enrere en la normalització i ús del valencià i contradiu alguns articles del mateix decret així com d’altres aprovats en lleis i normes anteriors. Així, aquesta sentència tira enrere articles referents a les comunicacions oficials i entre treballadors de l’administració i entre les administracions del domini lingüístic, les publicacions i publicitat institucional, la contractació pública i la senyalització de carreteres i camins.
El Tirant vol posar de manifest que el Decret 61/2017 tracta de desplegar la Llei 7/1983 d’Ús i Ensenyament del Valencià, que estableix en el seu article seté, sobre l’ús oficial d’aquesta, que el valencià és llengua pròpia de la Generalitat Valenciana i de la seua Administració pública, i els objectius de la qual són fer efectius els drets de la ciutadania valenciana a conéixer i usar el valencià, protegir la recuperació i l’ús normal i oficial d’aquest i garantir el coneixement i ús del valencià en tot l’àmbit territorial valencià, entre d’altres. A més, l’article 4 del Decret 6/2017, que no s’ha anul·lat, apunta que “el valencià és la llengua pròpia de l’administració de la Generalitat i, com a tal, serà la llengua destacada d’ús normal i general, sense que es puga entendre d’aquesta declaració cap limitació respecte a l’altra llengua oficial”.
Amb tot, el Tirant considera que la sentència dictada va en contra de les normes citades anteriorment, ja que insistiex en “la inexistència d’un deure de conéixer el valencià”, però no té en compte el dret de les persones valencianoparlants de ser ateses en valencià, el que hauria de prevaldre per damunt de l’opcionalitat del funcionariat de conéixer aquesta llengua. La sentència recorre constantment a l’argument que la societat valenciana és bilingüe per tal de justificar la retirada d’aquests onze articles, i insisteix en el fet que “el precepte no preserva l’equilibri entre les dues llengües oficials”; no obstant això, són els seus arguments els que impossibiliten l’existència d’una igualtat lingüística entre el valencià i el castellà al nostre territori.
A més, la resolució torna a caure en l’antiga batalla del secessionisme lingüístic, tot negant la possibilitat que les administracions valenciana, catalana i balear es comuniquen en el que ha estat científicament reconegut com a la mateixa llengua, un punt que no hauria de deixar espai al dubte i sobre el qual el TSJCV assegura “no definir-se”, tot contradint les versions oficials, el punt de vista filològic i sentències anteriors del mateix TSJCV.
Aquesta decisió, motivada per un recurs interposat pel Partit Popular valencià, confirma la voluntat del PP -qui recorre sistemàticament la normativa que es fa en benefici de la llengua pròpia- de fer del valencià un tema de conflicte social i un motiu de confrontació, quan es tracta d’un patrimoni cultura que cal protegir i que hauria de ser motiu d’orgull per a totes i tots. A més, posa en relleu una vegada més que el TSJCV fa sentències polítiques i no jurídiques i es dedica a dificultar de manera sistemàtica l’acció normativa que fan les institucions que representen de forma legítima els valencians i les valencianes sense raons de pes, un fet que està suposant la seua deslegitimació de cara a la ciutadania.